Exposició "Goya. Gravats: Capritxos i Desastres
Goya. Gravats: Capritxos i desastres
(Exposició Itinerant CAM)
Francisco de Goya y Lucientes
1746-1828
Goya està considerat com un dels més grans artistes
i un dels més genials gravadors de tots els temps. Els seus
inicis son artesanals, a l'estil dels gravadors del segle XVIII; es
limite a copiar obres d'artistes famosos, com els cartons que
realitza sobre temes de Velázquez (1768). Els primers
resultats com a gravador no son espectaculars, sí al contrari
podem qualificar-los de discrets. El seu primer encàrrec es
aquest camp es la Huida a Egipto (1771), de gran influència
italiana, adquirida sense dubte algun durant l'estança de
l'artista en Roma.
El tractament que done l'artista ala seus primers treballs no pot
catalogar-se d'original, ni molt menys. Inclòs alguna de les
seves obres no arriba a publicar-se, com es el cas d'una il·lustració
per a El Quijote de Ibarra.
Ens trobem davant un artesà gravador, molt lluny de
l'extraordinari pintor que ja en 1771, ens delecta amb els frescos de
El Pilar de Saragossa; pàl·lid reflex de les
modernes pintures que adornaran l'ermita de San Francisco de la
Florida, en Madrid.
El canvio radical en l'història del gravat espanyol es
produeix a partir de 1778. Aquest any Goya comença una
revolució sense precedents en el gravat, tant en les tècniques
emprades en la realització de les planxes, com en la temàtica
d'aquestes. Apartat de formals convencionalismes ens ofereix el famós
“agarrotado”. La làmina reflexa l'execució
d'un home, amb totes les seves conseqüències. No hi ha
res agradable en el que veiem, s'ens ofereix, simplement, la mort
d'un home per tots. Aquesta idea seria el preludi de les seves sèries
de gravats posteriors, en ells estaria present el ésser humà
no idealitzat, sino retractat d'una forma real, amb els seus defectes
i misèries exposades sense pietat per el burí goyesc.
Francisco de Goya, de natural extrovertit, degustador de plaers i
festes, sofreix una gran transformació personal degut a la
greu dolència que pateix en 1790 i que desembocarà en
una aguda sordera. Aïllat del món, madura amargament la
gestació de “Los Caprichos” primera de les seves
col·leccions de gravat, i l'única que s'editaria bais
la supervisió del propi Goya.
El resultat d'aquesta crisi son 80 làmines totalment
innovadores al barrejar les tècniques de l'aiguafort i de
l'aiguatinta, obtenint així uns matisos inconfusibles que
presidiran ja tota la seva producció gràfica. La sèrie
guarda un relatiu desordre en la numeració. La làmina
titulada “El sueño de la razón produce monstruos”
que deuria figurar com a portada de la col·lecció, es
substituïda per el famós autoretrat de Goya, passant
l'anterior a ocupar el número 43 de la sèrie.
Degut a pressions polítiques i per temor a les represàlies
que pogueren prendre la Inquisició, regala les planxes al Rei,
com a destí a la Calcografia Nacional, obtenint a canvi una
pensió econòmica per al seu fill.
En “Los Caprichos”, l'artista aragonès
done una panoràmica satiritzant de la Cort, l'Exèrcit i
fins de la mateixa Església. S'en riu, sense embuts i amb
total sinceritat, de la hipocresia, de la ignorància i de la
corrupció de les classes dominants. La sèrie es
completa amb imatges de bruixeria, algunes bellament resoltes. Es
destacable la duresa i acritud amb que toca el tema femení,
degut potser al ressentiment original amb motiu de les relacions
mantingudes amb la Duquesa de Alba en Sanlúcar de Barrameda,
on Goya havia intentat recuperar-se de la seva malaltia. Es aquí,
en Sanlúcar, on Goya capta varies idees per a il·lustrar
alguns dels gravats que compondran “Los Caprichos”. La
animadversió cap a la Duquesa es tal, que ja la retracta com a
Celestina o be com a bruixa, tal como podem observar en el número
61 de la sèrie, el conegut “Volaverunt”.
La següent gran col·lecció de gravats de Goya
no veurà la llum fins a 1863, es a dir, quasi quaranta anys
després de la mort del mestre. El motiu principal d'aquesta
tardança està sens dubte en la barreja que es senyala
en la sèrie; veiem escenes directament relacionades amb la
guerra, junt a d'altres produïdes després de
l'enfrontament, en les que s'observen els desvaris de la reacció
absolutista de Fernando VII. El pessimisme que ha pres en els
“il·lustrats”, davant les desastroses
conseqüències de la invasió francesa, acompanyarà
a Goya ja fins la seva mort. La decepció del grup
d'intel·lectuals progressistes de la Espanya del XIX, que
havien vist en els esdeveniments del veí país un
exemple a seguir, es enorme.
En “Los desastres de la Guerra”, Goya expose
amb singular crueltat l'horror vinga d'on vinga. No fa distincions
entre bons i dolents l'ús tradicional, el que ací veiem
es el terror, la misèria i la mort. Goya resumeix en unes
poques imatges la gran capacitat humana per a fer el mal.
A les 80 làmines de que consta originalment la sèrie,
deuen afegir-se dues més, cedides por Lefort en 1870 a la
Calcografia Nacional i encara podríem considerar aconsellables
complimentar aquestes amb altres tres corresponents a “Los
prisioneros” realitzades, al igual que “Los Desastres”,
cap a 1818.
Creat per
david el
29/09/2009